Na Conxa Rovira, dona valenta d’ànima, ens ha deixat.
Qui assevere que Conxa vivia per l’ensenyament s’equivoca: Conxa vivia per la pròpia vida, feia de viure el seu modus vivendi, el que passa és que en eixa vida l’ensenyament ocupava una part important. Conxa gaudia la seua professió com molt pocs i era un espectacle veure-la ensenyar. Tractava als alumnes amb un respecte exquisit i aconsellava: “has de donar classe pensant que davant de tu hi ha personetes amb sentiments, amb pensaments i que cadascú té una realitat que no coneixes. Els pots ferir sense adonar-te, però també els pots fer feliços”. Vaig tindre el plaer de treballar amb ella i va ser eixe plaer el que canvià la meua forma de concebre l’ensenyament, fins al punt de que sóc la professora que sóc gràcies a “la Cabessakis”, i en cada classe que done i donaré estarà present la seua petjada, perquè no hi ha a València una Mestra com Conxa Rovira.
Conxa era una dona sàvia a qui li incomodava que assenyalaren directament a la seua saviesa. Era tendra, magnànima, humana, elegant, acollidora, extraordinàriament forta i humanament dèbil. Conxa estimava la seua llengua i la seua terra. Espigolava les paraules per acaronar-te l’ànima quan ho necessitaves. Conxa desbordava humanitat, era més conscient del seus defectes que de les seues virtuts. La Rovira es permetia mostres de supèrbia encara que li tremolaren els turmells i després et requerira amablement per donar-li “una abraçada d’eixes fortes que dones”. La Rovironne estimava als seus per damunt de tot i els que érem seus érem molt seus. Sa Majestat Rovira et premiava amb una reflexió metafísica, amb la lectura i anàlisi d’un poema, amb un joc etimològic, amb un “flirteig de cervells en un locus amoenus”, però això no li impedia “llevar-se la purpurina de sàvia” i enviar-te un sms (“jo no em posaré mai això que porteu tots, el xapxap eixe”) per a dir-te que feres el favor d’agarrar la carmanyola (aquesta paraula me la va ensenyar ella) que hi havia a la nevera amb arròs en naps, que havia cuinat eixe cap de setmana i, evidentment, havia cuinat també per a la seua filla-no-parida.
Els Clàssics asseguren que no mor aquell que desapareix, sinó aquell a qui oblidem. No mai oblidarem a Sa Majestat Rovira, és impossible oblidar un ànima magnànima com la seua, és molt improbable que aquells que l’estimàvem l’oblidem, perquè es va afanar per deixar una Conxa dins de nosaltres, aquella que quan ho necessitem ens diu: “Nena, compostura” o “pusil·lànime, tira cap avant”. És impossible oblidar a la Rovira que ens va fer més humans i ens va fer prendre consciència de lo “humanament idiotes en sentit etimològic, nena” que podem arribar a ser.
Ara tancaré aquest escrit que mai haguera volgut escriure amb una reflexió de la grandiloqüent i clarivident Conxa Rovira i Pérez:
“Núria, reina, les persones ens morim, però no ens eduquen per això, ens ensenyen a viure-ho dramàticament, és un error. Hem de desaprendre i acompanyar els que els queden”.
Acompanyem-nos que ens ho ha prescrit la Rovira, la nostra Conxa.
